Quin camí per la dona europea?

 Avui se celebra el Dia Internacional de la Dona. Tal i com sembla, a molts nacionalistes Europeus els agradaria veure les dones tornar a la cuina i a canviar bolquers, després d’haver complert els seus desitjos sexuals, i assegurar-se que els seus homes tenen algú tranquil amb qui estar quan ells ho desitjin.

És, però, molt poc probable que aquest concepte burgès i neoconservador de la posició de la dona, coincideixi amb el concepte de la dona que tenien els nostres avantpassats, als que suposadament els nacionalistes volen imitar.

En els cercles post-Cristians i neoconservadors, la dona és, bàsicament, una mare, com la Mare de Déu. No obstant això, en termes moderns, la Mare de Déu era una mare soltera que valentament va cuidar del seu fill, confiant en les paraules d’un Àngel. Josep és el seu protector, però se sent feble davant de Déu, qui li va dir que havia de mantenir a la seva dona, mentre ella era la que portava la càrrega real amb força i estoicisme. No obstant això, cap nacionalista pensa en l’exemple de la Mare de Déu.

D’altra banda, els arquetips femenins pre-cristians, han estan adaptats per ajustar-se al concepte post-Cristià de la dona. Penèlope, esperant pacientment que el seu marit tornés, practicava la castedat i teixia. Ella s’encarregava de casa seva, i era, pel que sembla, molt afalagada per l’interès dels seus pretendents, però ben preparada per acceptar Ulisses de nou.

Els arquetips femenins en l’antiguitat, però, poques vegades es limiten al de Penèlope. Parlem de les Amazones, la seva reina i els seus guerrers? Ella va ser vençuda per Hèrcules, l’arquetip masculí, una victòria de l’home a la dona, donant testimoni d’una època en què les dones eren capaces de viure de forma independent i defensar-se a si mateixes.

Parlem de Circe i Calipso, aquelles dones fortes i autosuficients que vivien dins dels seus propis regnes, encantant homes i utilitzant-los per al seu benefici? De tant en tant patien mal d’amor, però dubto que els hi costés superar-lo sent immortals.

En el regne dels Déus i Deesses, la Reina Hera és majestuosa i assertiva, lluny de ser una mestressa de casa, tranquil·la i submisa. La Deessa Hestia és responsable de la conservació de la llar, del foc, el regal dels déus que Prometeu va robar. La Deessa Afrodita protegeix tant l’amor carnal com l’amor platònic. Ella és, però, la consort d’Ares, Déu de la guerra. La essència de la parella divina és un concepte comú entre nacionalistes: “Amor i Guerra”. Afrodita també està vinculada a Hefest, déu igualment creador en el regne físic. Per tant, Afrodita és la co-creadora, la força de la vida equilibradora de la guerra o complementària de la Creació. Curiosament, Afrodita també va ser adorada com una guerrera. Pel que fa a la Deessa Atena, ella era l’arc-guerrera, considerada més important que el seu equivalent masculí, Ares. Ella és més majestuosa, imposa la seva saviesa i el seu poder tant als homes com als Déus.

M’encanten les imatges de les dones que viuen en cases de camp, treballen la terra, cuinen un menjar deliciós, cuiden la seva família nombrosa i que donen la benvinguda al seu marit somrient, vestides amb roba preciosa. Les podem trobar pràcticament a tot arreu, des de l’Àfrica fins a l’Àsia, passant pels Cotswolds. Però pel que fa a la dona europea…Ella és una altra història.

Irene Dimopoulou

Editor, Empros